treballadora i la meva  mare venia d'una classe més benestant i eren botiguers i comerciants d’aquí de Lleida i el seu avi, fins i tot, havia estat agent de negocis que es deia, que, de fet, és d’on surt també el nostre despatx que tinc ara amb  el germà; i la part del meu pare era més de classe treballadora i d’una zona a de més molt... Ara ja no ho és  tant però que en aquells moments estava molta depauperada, com era la zona de les Garrigues. La meva  padrina era d’Alcanó el meu padrí era de Gallur, la meva mare i el meu pare eren els dos d’aquí però la padrina,  la part de la meva mare també eren els dos d'aquí que és molt estrany perquè dues generacions o tres de  Lleida ciutat és bastant difícil. Ara no, però en aquell moment la gent de la meva classe, podríem dir, pràcticament pot ser un parent que érem de tercera generació. Llavors, jo vaig tenir molta sort per això, perquè vaig tindre moltes visions de la vida. 

​

3. Aquest entorn personal va promoure o incitar el teu posicionament feminista?

Aquest entorn a nivell social no, però sí que els referents, les referències sempre són importants, sobretot en  el moment en què comences a educar-te o comences a estar al món. Llavors, per exemple, la meva mare, una  persona que era molt esportista, doncs, va ser de les primeres persones que va portar pantalons aquí a Lleida  perquè, doncs, patinava. Llavors, com que patinava a Fernando, doncs, va ser la manera de que li deixessin portar pantalons, perquè preferien que portés pantalons a que ensenyés segons què. Llavors la cosa era com  a bastant ridícula, no? Però és així, llavors lo que per un costat per a ella va ser un avantatge, perquè realment, doncs, li va donar llibertat, perquè les coses són així, tan i quant, sembla absurd que el fet de poder portar  faldilla o no, et dongui segons en quins espais llibertat. 

Doncs en aquell moment, doncs, jo tenia aquesta referència i clar, a casa meva sempre sí, perquè inclús anava  a comprar. Doncs, “si perquè la teva mare la primera que va portar pantalons”: et deien aquestes coses,  bueno... te xocava, ... pensaves: “pues molt bé”.  

I sí que l’entorn... clar, clar que em va posicionar també feminista, perquè la meua iaia, per exemple, pensa  que només va tindre una filla, filla única. Les seves germanes i germans, tots tenien com a mínim dos o tres  fills. En aquell moment, allà tenia molt clar què faria el que pogués per només tindren una. Vull dir, sí que  vaig..., jo penso que tinc, vaig tindre referència, que és molt important. I positives, és a dir que, a vegades, hi  ha gent que te diuen “però tu estàs molt en contra de tot el tema aquest de la violència masclista, potser has  viscut” i és tot el contrari. Els meus referents com a homes són una preciositat, vull dir, són encantadors tant  els meus avis com els meus pares, com lo meu company, que soc vídua de fa 7 anys. I la veritat és que, doncs, en absolut ha estat un tema de dir: “ho he viscut en les meves carns, no?”. Però sí que ho he vist en altra gent  i naturalment l’estructura en la que vivim t'ho recorda constantment, no? 

​

4. El teu sexe va determinar els teus estudis i/o la teva carrera professional? 

Bueno, aquí et volia fer una puntualització. Això ho vaig veure, digues-ho, quan vingui, li explicaré... El meu  sexe és independent de tot, en tot cas seria el meu gènere. És a dir, això vol dir que... o sigui... jo en el moment  que neixo en aquesta estructura patriarcal m’adjudiquen un gènere. Sí, vull dir, sexe, o sigui home o dona, no? I el gènere és el que nosaltres construïm. És a dir, a mesura que anem creixent, doncs ens anem definint  cap a una sèrie de valors, una sèrie de determinacions que ens acaben de dir socialment si som homes o  dones o lo que sigui o lo que interessi en el moment o com ens llegim nosaltres, que jo penso que és  l'important. 

I ara, ja m'he perdut lo que m'havies preguntat. El meu sexe va determinar els meus estudis? No, gens. La  veritat és que jo vaig fer dret. T’he de dir que a mi m'interessa quasi tot, vull dir, podia igual fer dret, com  hagués pogut acabar fent biològiques, perquè m'interessa molt tot. El que passa, que també penso que ho  vaig encertar, perquè en aquest món que vivim la base jurídica la necessites per tot... tot, vull dir per moure’t en aquesta selva, doncs es necessita i bueno, molt contenta, d’haver escollit lo que vaig escollir. 

També evitar les meves amigues en aquell moment, que intentaven marxar si podien de Lleida, perquè era  com molt gris i claustrofòbic. I jo no, la veritat és que sempre m'he trobat molt còmoda a la ciutat, malgrat li  he vist tots els seus problemes, però... bueno, penso que també aprens, no? 

​

5. Com et definiries política, social i ideològicament? 

Mira, ideològicament vaig començar... jo vaig tindre de professor de dret polític un senyor que es diu Eliseo  Aja, que era un gran professor de dret constitucional i que, doncs... que ell era ideològicament... era  comunista i llavors, vulguis o no, jo crec que aquestes coses sense donar-te’n compte, doncs, les traspasses,  no? 

Però sí que és veritat que a mi tot lo que sigui molt posicionat, tant... o sigui que estigui estàtic, no m’acaba  de convèncer, no? I vaig fer una evolució i en aquests moments jo penso que jo vaig militar al partit socialista,  el PSC, durant molts anys, vaig ser regidora pel PSC. Jo, en aquests moments me definiria com a... precisament  com a socialista llibertària. Ni com a comunista, ni com a socialista exclusivament, ideològicament. L'altra  cosa és que pugui practicar-ho. Això és com la religió, no? I que realment pensa que pugui arribar en un  moment ideal a que realment poguéssim ser tots en una societat d’aquest tipus. 

 

6. Quan et vas començar a interessar per qüestions polítiques? 

Super jove. També clar... jo vaig néixer el 57, llavors vaig viure la transició plenament, no? I vulguis o no, quasi  com aquell que diu sense volguer, t’anaves interessant per tots els temes polítics... i clar, o sigui, pues, ja te  dic que a partir del 75, que va ser quan se va morir el Franco, pues... bueno, una mica abans, no? El 74, doncs, ja pràcticament... ja estava molt involucrada en moviments polítics d'esquerres, sempre estic. 

 

7. A l’hora de triar ideologia política vas tenir en compte la consideració que aquesta tenia de la dona?

Quan vaig triar la ideologia política, vaig veure lo d’una sèrie de referències, de professors, però jo penso que  la ideologia és una base. No, no ho abasteix tot, ni molt menys. 

De fet, al menys tot lo que és el tema de l'alliberament... doncs, el tema de l’alliberament de la dona o dels  drets civils en general. Què passa? Que jo sempre he cregut que l’eix de classe és lo principal o lo que és en  aquests moments, lo que condiciona més a una persona en aquesta estructura social que tenim és el tindre  diners o no, o la possibilitat... les possibilitats per poder, doncs, créixer. I sempre sento una mica que aquest és el meu eix a nivell de pensament ideològic. A partir d'aquí, naturalment analitzes i veus que existeix una  cosa que es diu patriarcat, que és qui realment xucla tota la part aquesta econòmica i que utilitza la dona,  utilitza el gènere com a transmissió de la seua ideologia. Llavors, a partir d'aquí, doncs és quan te plantes, em  planto, ens plantem unes quantes i diem a més a més de l’eix de classe o el mateix eix de classe, també  recolleix tot aquest alliberament. 

​

8. Què era més important per a tu, la lluita política o la lluita feminista? 

Per mi anaven molt juntes, absolutament. Vull dir, ara me fa una mica de gràcia quan sento algú d’algun partit  o d’algun moviment de molt d'esquerres que es rasga les vestidures dient “oh! com que aquí també passa  que hi ha assetjament? o que hi ha doncs aquests mal rotllos o aquesta manera de fer dels homes que  teòricament haurien de ser progressistes i haurien de tindre tot això molt clar!”... Doncs, bueno, això ha passat  sempre, vull dir l'heteropatriarcat el portem a l’ADN tothom. Jo penso que jo soc masclista, fins i tot,  naturalment, i que faig el que puc. Llavors penso que a partir d'aquí, doncs, pues, bueno, pues, ho tinc molt  junt. Va absolutament junt. 

​

9. Quines recordes que eren les reivindicacions més importants d'aquella època?

Mira, jo recordo, a nivell feminista naturalment, jo recordo un que semblava que no hagi de ser només de les  dones; que jo no penso que el moviment és només de dones, sinó que al contrari, penso que és de totes i de  tots, sinó no anem bé, però sí que és veritat... jo recordo el divorci, vull dir, la primera campanya que va haver,  la primera campanya forta que va haver a la qual les feministes ens vam incorporar a tope va ser amb el tema  del dret al divorci, que era un dret per a tothom. I jo sempre he tingut més aquesta visió del feminisme, de  que no és un tema de drets exclusivament de les dones, sinó que és una millora social. És una millora que  estiguem tots millor i totes millor. I aquest va ser el primer. Va ser el divorci. Després va ser el de l'avortament,  del dret a l'avortament, que aquest és com el Guadiana... que marxa i torna, marxa i torna. I després, també  recordo molt la campanya que vam fer com a Dones Lleida sobre... que era de joguines bèl·liques, contra les  joguines bèl·liques i sexistes. Aquí també hi incorporàvem una altra manera de pensar que era el tema del  pacifisme, no? 

Bueno aquestes 3, potser, per mi van ser en aquell moment, i després, a nivell de ciutat de Lleida, el centre  de planificació familiar, tota una sèrie de reivindicacions que es van anar també aconseguint, que van ser unes  campanyes molt importants i molt interessants. 

​

10. Creus que els partits d'esquerra també eren masclistes? 

Sí, ja t’ho he dit, jo penso que, fins i tot, jo soc masclista. Vull dir que, pensa que la autocrítica és bàsica, no  per a fustigar-nos, sinó per avançar. Vull dir, hi ha coses que són així. I a partir d'aquí has de veure com les  millores. Naturalment els partits d'esquerra són masclistes, la seva estructura està absolutament dintre del  sistema i malgrat a demès no s'entén a vegades el tema famós de la quota, de la qual jo estic molt d'acord,  perquè es considera que el fet de que tinguis que reservar un tant per cent per a les dones, doncs, a vegades  es veu com menysprear-nos, i jo crec que no, perquè fins que no arribem ha ser tantes imbècils, entre cometes,  en política com els imbècils, pues serà complicat. Però això és una mica de broma, però sí que és veritat que  crec que els partits pensen que només fent aquest tipus de gestos o aquestes petites concessions, doncs n'hi  ha prou. I això comporta molta feina. 

​

11. Quin era el paper i la importància de les dones en aquestes organitzacions polítiques?

En aquell moment hi havia de tot. Hi havia partits polítics els quals, doncs, les dones tenien molta presència,  partits d'esquerres. N'hi havia alguns que el que se valorava molt de les dones que deixin que els seus homes  fessin política i eren les heroïnes, però en aquest plan... Després, també hi havia partits en els quals, bueno,  les dones pràcticament van ser les que van fundar, per exemple, aquí a Lleida el PESAN, el partit socialista d’alliberament nacional, que és el que aquí Lleida jo estava, el vam fundar... pràcticament, tot érem dones  menos 4 o 5 homes també. I la veritat és que això tampoc no canviava molt... no et pensis! les estructures, perquè a la clandestinitat encara és més difícil el puguer realment organitzar-te mínimament igualitàriament.  I bueno, la veritat és que aquí Lleida potser que el partit majoritari era el partit del treball, dels partits aquests  d'esquerres. Jo penso que les dones eren casi majoria, però, en canvi, no tenien molt poder. Vull dir, han  tingut molt més poder després amb la democràcia i en els llocs on elles han anat treballant el feminisme. Per  exemple, ara reben la Mercè Ciutat o gent com aquesta que són, bueno, gent que són pioneres, no? I que, doncs, penso que han florit molt més fora dels partits polítics i molt més en altres estructures que no pas en  els propis partits. 

​

12. Us tenien en compte a l’hora de prendre decisions o us sentíeu en una posició d’inferioritat?

Bueno, la veritat és que ens tenien bastant en compte perquè ja t’he dit, partint de la base de que eren  moments bastant xungos per a tothom i la solidaritat, pues, creava, doncs, el respecte també, no? Érem tots  quasi, doncs, tots imprescindibles. Jo penso que ningú és prescindible. Tothom és necessari, però en aquell  moment, bueno, moments extrems, casi tothom és imprescindible. A vegades fem broma “oh que no tenim  fotos d’això!” Com havíem de tindre fotos! Primera que no teníem ni un duro, segona que no teníem  maquines de fotografiar, i segona que no ho fèiem per seguretat, no fèiem fotos per seguretat. Llavors, sí que  és veritat que... que... bueno, que sí, que se'ns tenia en compte, penso jo al menos, als àmbits que jo vaig... als partits que jo vaig estar-hi el més, jo vaig estar al PESAN i després del PESAN vaig estar al Reagrupament i  al PSC i, bueno, pues sí, jo crec que sí, que es té bastant en compte l'opinió. Després, és una altra cosa que  després es posi en pràctica. 

 

13. Si reivindicàveu una millor posició, éreu escoltades? 

Sí, bueno, va haver una... jo recordo molt intensament el debat que va haver sobre el tema de la quota dintre  del PSC, que va ser primer partit que ho va fer, ho va incorporar, i la veritat és que... home, va ser durillo, no?  Perquè, bueno, de fet, ells tenien la concepció que era com apartar-los a ells, o sigui ells no partien de la  globalitat com partíem nosaltres i d’una situació de menystingudes fins aquell moment, no? Per lo tant, la  incorporació nostra era millorar, l'aspecte global no era el traure a ells per d'alguna manera... la veritat és que  després, vull dir fora de 4 o 5 o d'un grupet que sempre són els que poden estar, com ara, ressentits, o com  a, doncs, pensant-se que els anaves a treure el seu espai... Doncs, tots els demès, jo crec, que ho van  incorporar bastant fàcilment. També t’he de dir que, de la mateixa manera que els partits, doncs, han anat  evolucionant en aquest tema i, fins i tot, socialment, el patriarcat com el capitalisme té una facilitat per  incorporar, menjar-se, passar per l’estómac i després tot on va, doncs, quasi totes les coses, per tant, lo que  hem de ser és optimistes i ser feliços en moments determinats. 

​

15. En quin moment de la teva vida vas conèixer el feminisme i quan vas decidir fer-te feminista?

Bueno, jo penso que no va haver un dia, no? Ni això, però sí que és veritat que potser sí que si això ho  concebem com el dia que jo vaig decidir militar en el feminisme o, doncs, incorporar-me al moviment  feminista, va ser el moment que, bueno, em vaig començar a veure tot el tema aquest de la campanya del  divorci i vaig començar a conèixer, doncs, dones com les del Grup de dones que, bueno, potser ens portem  uns 5 anys, pot ser soc entre 4 i 5 anys més jove que elles i que són les primeres que van començar a incorporar  el moviment feminista aquí a Lleida. Bueno, tan fàcil com allò, veure el tenderet al carrer, i dir: “pues m’hi puc  incorporar i tal”, i bueno, prendre la consciència de que aquest país, de que aquest món som tothom, tothom  necessari que diu, som homes i dones, i que les dones... faltava molt recorregut per a estar incorporades  socialment. 

​

16. Has patit discriminacions pel fet de ser dona en l'àmbit professional? 

Bueno, jo penso que, així, descarats, podríem dir, no, però d'una manera solapada i d'una manera... perquè, clar, la discriminació no és sol no tindre avantatge. A vegades és simplement el que no pots anar segons en  quin lloc, és una autocensura. Que no pots anar a un lloc vestida segons com tu vas, segons com voldries  aquell dia, doncs, aixecar-te i no pintar-te, o no sé què, no sé quan, vull dir, en el fons no deixes d’estar sempre  constantment jutjada pel teu gènere, no? I això, doncs, bueno és, no deixa de ser... als homes, difícilment se'ls  hi valora per si porten americanes o no porten americana. Fins i tot “Mira! oi que és xulo aquest noi que va amb pantalons texans i una samarreta?” i sobretot, segons com, a partir d’unes edats, tu pots mantindre la  teva manera de fer, la teva manera de ser, doncs, sembla com si sigui més seriós algú que et rep amb tratge  que es un home, o una amb faldilla i talons. Sembla que aquesta senyora te més, per dir d’alguna manera,  més prestigi en aquest, sobretot en el meu... en el meu àmbit, en l’àmbit jurídic. 

​

17. I en l'àmbit personal, social, ciutadà? 

No, jo penso que en l'àmbit personal, social, ciutadà, jo penso que t’ho fas molt tu. Si que hi és, perquè, si  observes, ho veus que hi és. Estic molt d'acord que no puc opinar d’alguna manera sobre la maternitat viscuda, però sí que puc opinar, pues, sobre com penso que s'hauria d'educar a algú, a una persona, sigui qui sigui.  M’encanta ser tieta, jo soc tieta i m’encanta, i a part perquè... bueno, com diuen els meus germans està molt  bé perquè estic quan vull, però a part d'això, jo crec molt amb les famílies àmplies i penso que això és molt  feminista i molt matriarcal, no? Amb el sentit de que qui no arriba a un lloc, arriba l'altre. I això, doncs, fa que  no et cremis ni a nivell social, ni a nivell familiar, ni a nivell personal, perquè, bueno, les coses s'han de  compartir. I crec que està molt bé, tant les bones com les dolentes. I jo hi crec molt molt en les famílies  àmplies, en el sentit que una amiga pot ser tan familiar com la teua germana de sang o més moltes vegades,  no? 

​

18. Si és així, creus que les coses han canviat i han anat a millor o encara hi ha molta discriminació  laboral, familiar, social? Com veus la situació actual? 

Bueno, jo soc molt optimista. Soc molt optimista amb tot, llavors el que sí que tinc clar és que s'ha evolucionat  i que s'han aconseguit moltes coses, que el que no podem pensar és que tot està fet ni que tot se mantindrà,  que aquest és l'altre tema, mantindre els drets. És quasi tan important com aconseguir-los per desgràcia,  perquè el que està clar és que l'estructura va en contra de l’alliberament de la dona. A l'estructura patriarcal  l'interessa tindre molta mà d'obra barata i l’interessa tindre, bueno... som un recipient per a ells per moltes  coses, no? I en aquest sentit penso que el que hem d'aconseguir és això, pues mantindre els drets, guanyar n’hi i sobretot ser molt... tindre molta solidaritat entre nosaltres. Perquè el patriarcat és molt, molt descarat  amb això, amb el divide y vencerás en sap un munt, i saps el que passa? Que en el fons el que te queda és allò  d’aquell dia que has aconseguit pos això, un dret col·lectiu, i l'altre dia que has anat a acompanyar a una filla  d’una amiga, perquè ella no podia acudir. Vull dir, no sé, són coses de lo més... allò, a nivell global de lo més  importants i, a vegades, la petita cosa que també te satisfà, no? I això també és feminisme. 

​

19. Algunes activistes lleidatanes sou considerades en diverses investigacions com a referents  feministes essencials per a la transició democràtica. Creus que heu rebut el reconeixement que  mereixeu per part de les institucions? 

Jo em sento reconeguda personalment. Vull dir, a veure, jo crec que va haver en el seu moment, em sembla  que va haver, es va donar una medalla o algo al Grup de dones. Jo soc molt contrària a tots aquests  reconeixements. Penso que els reconeixements sí que estan bé a nivell de col·lectiu, però, pues, potser... què et diré jo, fent una beca o fent alguna cosa, algun altre tipus de... vull dir, una placa o una medalla o aquest  tipus d'històries, doncs, no serveixen per a gaire cosa més que aquest dia pos estar molt orgullosa de tot el  que has fet. Però jo crec que, i aquí arribo al punt que penso que estaria bé que te parlés de dues persones  també que no hi són i que hagués estat molt bé que haguessis pogut entrevistar, que una es l'Hortènsia Alonso  i l'altra és la Leonor Pedrico, i que també eren referents absolutament. I que amb l'Hortènsia Alonso havíem parlat molt d'aquestes coses dels honors i de les glories i tot això, i ella sempre deia “jo el que voldria és que  em fessin una placa en un dels seients del Funàtic, perquè a mi m'encanta el cine”. Clar, vull dir, una mica  també a vegades sí que està bé, perquè necessitem referents, i a vegades és una contradicció, perquè diem:  “bueno, si no volem que hi hagin...” De que els reconeixements penso que estarien molt millor en el fet  d’implementar el que nosaltres demanàvem, i que penso que és bo per tothom, com una bona casa d’acollida,  un bon consell municipal de la dona, un consell municipal que fos polític, que no fos només de polítiques  d’igualtat, que jo també trobo que és molt necessari, eh? vull dir, des d’aquests moments, a nivell  d’Ajuntament, nosaltres hem reivindicat moltes vegades que lo que ha d’haver dintre de les activitats  d'implementar el que és les polítiques d’igualtat, és que en els casals, per exemple, es pugui obrir a qualsevol activitat, no només per... és a dir, el macramé no és només de dones, el macramé és de persones i, si un noi,  un senyor, o una dona o el que sigui vol fer macramé ha de poder fer-ho, no? les polítiques d’igualtat no és això... Llavors, jo crec que hauria d’haver..., com sempre em demanat, una sèrie d’espais en els quals es  recuperés la part política, la part política del feminisme. I jo penso que amb això ens sentiríem més  reconegudes que amb qualsevol honor que ens fessin. També t’he de dir que un carrer que es digués Dones  Lleida no estaria malament, perquè en el fons ens agafa a moltes i és una manera de veure, és el  reconeixement a una sèrie de dones que van viure i que van fer una sèrie de coses i que deixen lo personal  per fer algo col·lectiu.. 

​

20. I el reconeixement de la societat? 

A nivell social jo penso que sí que el tenim, i més te diré, inclús, vull dir jo, que me van expulsar del grup de  Dones de Lleida. Doncs, jo vaig estar al començament al Grup de dones de Lleida i després vaig estar  expulsada perquè no estava d’acord amb algunes de les coses i ho deia. Jo penso que hi ha gent que també  ho podria dir i no ho diu i aquestes coses passen. Llavors vaig preferir anar amb la gent de Marea Lila, perquè  és un espai més obert i on se respecta la individualitat i, doncs, sumem per avançar. A vegades és molt difícil, però si nosaltres ens quedem en el nostre espai i en el nostre confort,sempre ho trobem tot super bé, i llavors, bueno, jo ho veig d’una altra manera. Continuo tenint molt bona relació amb la majoria de les del Grup de  dones, me les estimo un munt i estic super orgullosa d’haver estat del Grup de dones de Lleida, però, bueno,  cada una evolucionem i el que no podem fer és fer veure que no passen coses. I socialment jo crec que sí,  que a nivell social la gent ens reconeix i se sent orgullosa de que hagi hagut un grup, un moviment feminista  que existeix, un moviment feminista a Lleida. 

 

21. Creus que la gent sap el que vau fer i el que vau significar? 

A veure la gent sap que existim. La gent té moltes feines i té molts interessos i té moltes coses a fer. No podem  demanar que tothom estigui pendent de lo mateix que estem pendent nosaltres. A vegades pensem  erròniament que la neutralitat som nosaltres, és a dir, pensa que tot el món passa per la nostra manera de  pensar i pels nostres interessos, no? I no és així, per lo tant, bueno, jo crec que sí que la gent, doncs, sap... el  qui vol, ho sap, qui no vol, no té per què, pues saber-ho. I lo que sí que crec és que, bueno, que tot lo que se  va fer, sí que potser no està conegut i estaria molt bé. Jo sé que ara hi ha un parell de dones del Grup de  dones que estan fent un llibre sobre feminisme a Lleida. ... bueno, estic col·laborant i els hi intento passar  documentació de la que jo tinc. I, bueno, la veritat és que sempre penso que és molt necessari, no sol amb el  feminisme, sinó amb qualsevol moviment social que pugui recollir-se i que la gent pugui conèixer. 

​

22. Et semblaria interessant que s’estudiés als instituts el paper de les feministes durant la transició a  Lleida? 

Sí, em semblaria molt interessant, no sol a Lleida, sinó en general. Sí, sí, en general i naturalment focalitzar ho. Jo soc de la pedagogia aquesta de la teua casa, el teu carrer, el teu barri, d’anar pujant. Per tant, a nivell  de moviments socials, igualment, sí, sí. No sol de feministes, sinó el dels moviments de les associacions de  veïns, de tot lo que hagi aportat a anar endavant. 

23. Estaries disposada amb altres companyes a explicar la vostra experiència al col·lectiu adolescent? I tant, encantades, i que ens pegueu canya també, perquè a vegades, ja et dic jo, perquè no tinc fills... lo que  passa que, a vegades, és molt bo, perquè... penso que a vegades estic més connectada jo amb la gent jove  que no pas els propis que són mares. Perquè clar, ja trobes les meves nebodes i això m' han explicat, vull dir,  sé més que no pas els seus pares. Però, bueno, jo penso que estaria molt bé. A més, seria un feedback molt interessant. Jo penso que no sols seria explicar-ho, sinó compartir-ho, compartir-ho i veure com us  imaginàveu vosaltres o com us... o què faríeu vosaltres. No... no sé. 

​

24. Parlant del feminisme actual, què podeu aportar de feministes de la vostra generació al feminisme  actual? 

Bueno, jo penso que qualsevol moviment té la seva època i ha d'evolucionar. Vull dir, no pot ser que es quedi  amb les... amb les mateixes doctrines que hem anat d’entrada. Però sí que crec que el que no pot haver és  trencaments. Jo penso que és molt interessant que se conegui lo que es va fer, fins a on es va arribar, perquè  sinó sempre és el sistema, ens enganya i sembla que sempre partim de zero. I a damunt, a nivell de gent jove  li dona com una mena de... et dona..., perquè a mi em va passar igual, clar et dona com una mica de ... com de poder de dir “mira, ara tu seràs el que organit... muntaràs la vida, al personal i t’ho has d’inventar tot”,  quan és una pèrdua d'energia brutal, perquè penso que lo bo seria començar a partir de quan ja se va deixar  l'altre, no?  

I jo entenc que la gent jove vol multar els col·lectius i les seves històries i penso que ho ha de fer, però també  hauria de ser capaç d'incorporar quines són les vivències dels moviments anteriors. Perquè, clar, això és una  trampa a demès, per part del sistema, perquè ja t'ho dic que l'avortament no ens en lliurarem ningú, per lo  que veig, de seguir sempre lluitant i tal, perquè és que en el fons és l'arrel del tema. Vull dir... ja te dic, és que  el patriarcat lo que vol és mà d'obra barata. I clar, vull dir que hi ha una sèrie de dones que ens posem d'acord  per dir no, no! és que les que vulguin tindre fills, no sol poden tindre'ls, però que a demès tindran el suport  nostre. Vull dir, això se'ls amaga i sempre, vull dir, sempre es fa “o bé estàs a favor i ets una feminista... allò  radical-avortista i no sé què i no sé quants, o bé ets una pàmfila que vol tindre fills i no sé què i no sé quants”,  i ni una cosa ni l’altra, al contrari: jo crec que és un tema de drets sexuals reproductius. I crec que aquí és on  ens hi hem de posar totes. 

​

25. Creus que el moviment feminista actual ha canviat el rumb? 

Sí, jo crec que sí. Jo crec que el moviment feminista actual és un moviment feminista... no parlaria amb  singular, parlaria dels feminismes. Jo, en aquests moments, penso que lo que hi ha és varios moviments  feministes, perquè en democràcia és més lògic que tothom s'aglutini per interessos. Però jo penso que hi ha  un moviment feminista molt polititzat, molt polititzat, és a dir, molt a la línia d'una ideologia concreta, que no  té perquè ser feminista sempre. I al mateix temps, hi ha pos plataformes, entitats, moviments més oberts que  són molt diferents, no? Molt diferents de lo que era lo que havia set el moviment feminista clàssic. 

​

26. Ho veus positiu o negatiu? 

Jo ho veig positiu. A veure, aquí va haver un arrancament també de vestidures el primer any que el 8 de març  vam fer... ho van convocar dos col·lectius, el Grup de dones i Marea, perquè no ens vam posar d'acord, així  de clar! 

Penso que el unitarisme és dolent. Perdona, el unionisme és dolent, el unitarisme no ho és, és a dir, tu te pots  posar d'acord amb algú en concret per un dia concret per fer algo. És la manera d'avançar. El que no pots  estar d'acord és amb tot, o sigui, és a dir, en aquest moment és molt normal que hi hagi grups feministes de  moltes maneres de veure, de moltes maneres de pensar perquè hi ha possibilitat de fer-ho, i nosaltres venim  d'una història la qual no era possible fer-ho. 

Vull dir no era possible fer havíem d’estar molt unides i molt juntes perquè la patacada era ja... que no podies  sortir ni al carrer. 

Però en aquests moments jo ho trobo positiu, és més feina, eh? Jo reconec que la gent que li agrada el pim  pam, vull dir, allò “aquí sou feministes? Ah! molt bé, vale, vale, pos jo dono carnets de feminisme” pos claro,  això complica la vida, no? Però penso que la vida és complexa i lo complicat és bo, si trobes la solució, sí, sí. 

​

27. Creus que hi ha un factor de moda o de veritat la gent té moltes conviccions feministes i igualitàries?

Bueno jo crec que hi ha hagut un factor de moda. Hi ha hagut un factor de moda però jo no el trobo malament.  És lo que te deia, vull dir, què passa? Som víctimes de l'èxito... Ale! Dis-li com vulguis, dis-li que... Fins i tot, ja  ho veus, el mercantilisme s'ha posat a tope. Jo penso que si ho sapigués la Frida Kahlo i es vegués a totes les  samarretes que li han imprès, li agafaria un atac! Però, bueno, jo lo que sí que crec és que també cal aprofitar ho, perquè hi ha una part que és divulgació, és difusió i jo diferenciaria aquí, pensant en la Leonor Pedrico, lo  que és publicitat i propaganda. És a dir, lo que és publicitat vol dir que lo que fas és fer arribar el teu  pensament o el pensament de qualsevol altre a algú o a alguna gent i que, a partir d'aquí, pot ser crític o no,  i el que és propaganda... és una altra cosa. Propaganda és: el que vols és tu incorporar el teu pensament en aquella... aquell missatge. Llavors, pos això! crec que si som capaces d’utilitzar-lo com a publicitat i no com a  propaganda, penso que haurem arribat a molta més gent que, sinó, seria difícil d'arribar. 

​

28. Què opines sobre la Llei trans? 

Estic totalment d'acord. Jo estic totalment d’acord perquè penso que és un tema de drets, un tema de drets  que a demés realment el que no fan és mal a ningú, sinó que són voluntaris com tots els drets. I jo crec que el problema és que quan hi ha... a vegades aquestes lleis s'interpreten com a obligacions i, fins i tot, se pensa  que hi haurà una part, la part masculina, que ocuparà la part femenina per dir-ho d’alguna manera... Jo crec  que això està super superat, vull dir, fins i tot a nivell del moviment... 

El feminisme sempre havia sigut l’aixopluc del moviment LGTBI. Crec que això és una de les coses que s'ha  abandonat molt erròniament i que, en el fons, el que ens fa és dèbils, dèbils perquè vol dir que som incapaces  d'incorporar i de comparar tots els drets socials sexuals i reproductius. 

​

29. Veus diferència entre sexe i gènere? 

Sí, sí, absolutament. 

​

30. Si és així l’orientació sexual es basa en el sexe o en el gènere? 

L’orientació sexual s'ha de basar en la orientació sexual, en el sexe. El gènere és el que tu construeixes i el  sexe és el que te donen, el que te diuen. O sigui, de fet, el sexe no és el teu gènere, per dir-ho d’alguna manera.  El teu sexe és el que diuen al carnet d’identitat, o sigui, sexo masculino, sexo femenino. És el que decideix el  metge en el moment que tu neixes, i el gènere és el que construeixes. Que passa? Que el problema és que el  gènere està construït amb el patriarcat i clar, aquí és on tenim el conflicte. És a dir jo crec que tot lo que és  orientació sexual hauria d'estar absolutament desvinculada de lo que és el gènere. 

 

31. Com creus que es podria introduir el feminisme als instituts perquè fos efectiu?

Uf, aixó és super tesis doctoral! Bueno, a veure, jo penso que lo de l'efectivitat se demostra caminant, no? El  movimiento se demuestra andando. Jo crec que lo que sí que estaria bé seria introduir-lo a nivell teòric, no  sols com una assignatura, assignatura feminisme, sinó transversalment. Jo crec que això és un tema que  suposo que ja es treballa en aquests moments pel que jo he parlat en alguns instituts, amb algunes  professores. És a dir, lo que és dintre, és a dir lo que podríem dir literatura, ciència, tal, s'hauria d'incorporar  aquesta visió doncs feminista i a partir d'aquí, naturalment, pos fer un relat conjunt. Vull dir, a mi fer una  assignatura que fos feminisme... què vols que te diga! no sé fins a quin punt tindria una raó de ser. Jo penso  que precisament les dones estem a tots els llocs i estaria molt bé que s'incorporés, doncs, en cada assignatura  aquesta visió de gènere. 

​

32. Actualment en quins fronts feministes continues activa? 

Bueno en aquests moments estic a Marea Lila, individualment, sí, com a persona. Marea Lila funcionem d'una  manera potser prou interessant, que és que hi ha representants d'entitats i representants individuals. Tu pots  anar a l'assemblea com a persona i llavors a l'hora de què s'ha de votar alguna cosa voten les entitats, i si hi  ha una entitat sol que està en contra de què allò es faci, doncs, com a Marea no participem, però cada entitat  pot participar, si vol, vale? I les persones. Llavors, això ens ha fet avançar molt, perquè és un punt com de  generositat, no? O sigui tu cedeixes el fet de dir que jo no vull que sigui sí, sí, o sí, no lo que jo penso, per molt  que jo pensa que les demès estan equivocades, ho puc pensar naturalment. Però a partir d'aquí, doncs  funcionem així. Estic a Marea lila i estic en una entitat de cultura feminista que es diu LaBlau que de fet és  d’aquí de Lleida, perquè hem fet poquetes coses, perquè ens va agafar casi, pràcticament amb pandèmia però  que la idea és de fer algunes activitats culturals des de la perspectiva feminista. 

​

33. Si haguessis de triar només tres noms de feministes lleidatanes imprescindibles per a una història  de feminisme Lleidatà durant la transició, quines serien? 

Leonor Pedrico, la primera. Penso que és la gran referència. Hortènsia Alonso també perquè, a més, Hortènsia  Alonso va..., més que en la transició, lo que va ser la post-transició, que també és lo que te dic, el manteniment  dels drets és molt difícil. Va ser la que va crear el circuit pel protocol de violències masclistes a la ciutat de  Lleida i, a demés, bueno, un referent per a tot l'Estat, pràcticament. I la tercera doncs... la tercera em costaria  més, eh! perquè clar... seria eliminar altres. I jo penso que n’hi hauria moltes més que tres de referències. A  aquestes dos perquè no hi són i penso que totes hem de parlar per elles i van ser gent realment... van ser  molt, molt, molt, molt referents. Em.. no sé a la transició, qui més podria dir. Bé suposo que et diria la Mercè  Ciutat que és la persona que jo vaig conèixer primer, no? Que estava al moviment.. També vaig conèixer a...,  nivell personal sabia del seu feminisme, de l’Elvira Siurana. El que passa és que l’Elvira Siurana no va estar  aquí Lleida, estava a Madrid i no la coneixem, vull dir que a nivell d’un moviment exclusivament lleidatà doncs no va tindre cap implicació. Sí, que per nosaltres ho era, no sé, per les que ho érem sí, perquè la seguíem i tal, però vaja, jo potser diria la Mercè Ciutat.