Entrevista a Eugènia Cañueto Vidal
5 agost 2021
1. On vas néixer?
Aquí Lleida.
2. Com era el teu entorn familiar, social, etc durant la teva infantesa i joventut?
Classe treballadora. Per tant, tot això el que comporta.
3. Aquest entorn personal va promoure o incitar el teu posicionament feminista?
És el que... és el que et deia abans. Sabia lo que no volia, però no tenia del tot clar què volia. És a dir, de vegades tu te n'adones al teu entorn que hi ha coses que no t'agraden. Hi ha coses amb les quals no comulgues però tampoc saps exactament com se poden canviar. Que no és només la teva actitud,
sinó que té alguna cosa més. No m'agradava segons quines coses i sabia que no les faria o que no les volia fer, però tampoc sabia les formes com ho podia canviar.
4. El teu sexe va determinar els teus estudis i/o la teva carrera professional?
Jo diria que sí, en part. Llavors no s'esperava molt de la dona i a l'hora d'estudiar tampoc t’oferien moltíssimes coses. O bé eres d'una classe social alta en la qual els pares deien “tens que estudiar per ser doctora o el que fos”, però en la classe treballadora rara vegada això es tenia al cap. Per tant, si eres una dona, com a molt podies treballar de secretària o de dependenta, cap cosa més. Per tant, en part sí.
5. Com et definiries política, social i ideològicament?
Tot amb una, socialdemòcrata.
6. Quan et vas començar a interessar per qüestions polítiques?
Jo diria que amb respecte a la pregunta anterior què és: Jo sabia lo que no m'agradava, però no sabia com canalitzar aquest disgust. Aquest no agradar-te la situació... Com tot, si entres, si eres abans d’un moviment de carrer en el sentit de jugar o anar a l'església, i feies no sé què o hi havia un moviment cultural... Tot això et canalitzava cap a... a mi em va passar: primer vaig estar en un moviment petitet dintre del barri. Després també vaig estar a l'església Santa Maria Magdalena, també a fer teatre d'aquests que fèiem quan érem jovenets. I després a través d'amics vaig entrar dintre del món del que era l'organització de partits i, per tant, del moviment polític.
7. A l’hora de triar ideologia política vas tenir en compte la consideració que aquesta tenia de la dona?
No... dubto... ara també és parlar per parlar, dubto que, tenint en compte la societat que abans érem, no la podem ficar en respecte a la que tenim ara. Dubto que els partits, encara que poguéssim, tindre un punt que digués: “la organización de la mujer papapapapapa...”, totes les dones que vam estar organitzades poguéssim entrar, entre cometes, per aquest punt. I jo penso que era tot en global. Inclús afegiria que pot ser més el canvi de societat que entrar només per la qüestió feminista.
8. Què era més important per a tu, la lluita política o la lluita feminista?
No distingeixo. No faig una distinció. perquè la societat és política. Per tant tot és política. L'únic que pots estar políticament treballant cap a un cantó o cap a un altre. Però no veig la distinció
9. Quines recordes que eren les reivindicacions més importants d’aquella època?
Una de les coses que jo tinc al cap perquè, a més a més, me vaig moure bastant per aquí... era la qüestió de l'avortament, la qüestió del divorci. La qüestió de la diferència salarial es tocava però es tocava més dintre del sindicat. Per lo tant, nosaltres, una de les nostres... penso que, els punts més... més forts per nosaltres, sobre tot, eren l'avortament i el divorci. Tot això, no me'n recordo ben bé, però per aquí anaven les coses. Segur que hi ha més coses que, si em fiqués a parlar amb les companyes, diria jo, si això... i allò altre... Però jo penso que una de les coses més importants eren aquestes dues. No sé si n’hi ha més, és que no me'n recordo.
10. Creus que els partits d’esquerra també eren masclistes?
La societat era masclista. Tots culturalment ho som, ho érem. Una altra cosa, continuem sent-ho. El partit no està res més que fet per homes i dones i aquestes estàvem en una societat determinada, estàvem en una societat que almenys per la nostra part estava, entre cometes, acabant-se... el franquisme. Era el franquisme entre cometes menys dur. No dic que no fos dur, menys dur, però indiscutiblement era, és encara una societat masclista.
11. Quin era el paper i la importància de les dones en aquestes organitzacions polítiques (principal-decisori o secundari)?
Poquet. No dic que no hi haguessin, que segur que hi eren. Eren unes dones les que estaven al mando, per exemple, quan es va muntar l'Associació Catalana de la dona. Estava l'Anna Mercader. Dintre del món sindical hi havia poca dona, però també hi havia dones, eren dones molt fortes i molt, molt dures, però en general molt poquetes. Hi havia dones que sí que estaven als puestos de mando. Però eren poques i la resta, no. En general hi havia poques dones. Aquestes sí que eren dones molt fortes amb molta personalitat, però això, poques.
12. Us tenien en compte a l’hora de prendre decisions o us sentíeu en una posició d’inferioritat?
A veure, jo no he estat mai en un puesto de mando dintre de l'organització i no es discutia això. Potser alguna dona podria dir això no m'acaba de... o això no em sembla que..., però no. Almenys a Lleida que era una organització petita. Jo no sé si a nivell de Catalunya o la resta d'Espanya suposo que sí que hi hauria discussions, però al menos no baixaven les discussions a baix. No, no ho sé, la veritat, no voldria...
14. Si reivindicàveu una millor posició, éreu escoltades?
Suposo que sí. Per dues raons: una per necessitat i una altra perquè com tots intentàvem no ser, deixa de ser masclistes culturalment. Doncs potser sí que hi havia la necessitat de, bueno, escoltar-nos, perquè és l’única manera també d'aprendre, de començar a discutir, de començar a veure. Suposo que sí.
15. En quin moment de la teva vida vas conèixer el feminisme i quan vas decidir fer-te feminista?
Dintre d'aquest moviment que et deia juvenil d'organització cultural i d'un intent de canviar coses encara que només fos el començament, a nivell de Lleida. Llavors no recordo... podrien ser els anys setanta, al començament del moviment, perquè jo vaig entrar abans al que s'anomenaria el Partit del Treball; però abans, a la seva organització juvenil, i no es parlava d'això. I no sé si soc feminista. Em sembla que és un títol molt ampli, molt fort, amb molta profunditat. No sé si em vull apropiar d'un títol tant honorable. Em sento una dona. Soc una dona que reivindica, soc una dona que lluita al meu abast. No estic organitzada ara, no tinc cap associació. Que pensa, que llegeix, que escolta. No sé si això és ser feminista. Jo no em considero allò, amb el títol de feminista.
16. Has patit discriminacions pel fet de ser dona a l’àmbit professional? 17. I en l’àmbit personal-social ciutadà?
No. He tingut la sort de treballar primer com a secretària que era el que tocava abans a les dones i no, en absolut. I després vaig estat treballant també molts anys a la universitat i, per tant, tampoc, perquè era “igual treball, salari igual”. Per tant, no ha estat una cosa..., ha estat fora. Indiscutiblement si vius en una societat masclista, que l'hem tingut i la continuem tenint, no es nota tan fortament com abans però existeix i sinó pues és la que veiem cada dia, sí que has tingut que ficar-te forta i acceptar, acceptar... perquè no tenies una altra. Una frase, un gest. Això sí, indiscutiblement forma part del viure. Sí. Jo penso, que dubto, que alguna xiqueta no s'hagi trobat amb una frase, amb un gest, amb una actitud del sexe masculí. I sí, no? Està clar.
18. Sí és així, creus que les coses han canviat i han anat a millor o encara hi ha molta discriminació laboral, familiar, social? Com veus la situació actual?
Ha canviat molt per a bé. Que falta? Moltíssim més, això està clar. Si nosaltres quan discutíem les necessitats d’una llei d'avortament i una llei de divorci. Bé, ara mateix la Llei trans, no? Què dius això... abans pensa que els homosexuals estaven dentro de las leyes de vagos i maleantes. Clar, tot això ha canviat moltíssim. Què falta? Sí, s'ha fet molt, falta tot. No és que la societat tingui lleis que cal respectar sinó que la societat tindria que tindre induïda tota una sèrie de... no sabria dir la paraula, tota una manera de ser i de fer dintre de la societat perquè aquestes lleis no tinguessin que existir. Però bé. Encara així, hem canviat moltíssimes coses però moltíssimes.
19. Algunes activistes lleidatanes sou considerades en diverses investigacions com a referents feministes essencials durant la transició democràtica. Creus que heu rebut el reconeixement que mereixeu per part de les institucions?
La veritat és que no sé, quan he llegit la pregunta me l’he quedat mirant i dic “això d’activistes”? M'ha fet gràcia. Que som uns referents? Uff, quina responsabilitat! Si mereixem un reconeixement? Doncs, que no ho sé, perquè quan un fa una cosa que pensa que és justa, dubto que pensi que mereix un reconeixement. Però, bueno, dit així... Jo no necessito cap reconeixement. Per exemple, t’agraeixo l'entrevista, t’agraeixo que m’escoltis, però no ho sé. Ara, que em diguin si és bo que tu facis un treball sobre això? Sí, que la Mercè i la Maria intentin fer una història del moviment de les feministes a Lleida? També. Perquè hi hagi constància, perquè es tingui en compte que hi va haver un grapat maco, no només de dones, però en general, de dones i homes que volien canviar la societat. Si la societat ens deu un reconeixement, jo penso que no. A veure no vull, és una manera de parlar, no vull una medalleta per haver fet... No, el reconeixement és el teu, per exemple, perquè penses que val la pena deixar constància d'un temps a la nostra ciutat, quan la gent es mou per canviar les coses. Només és això. Jo personalment, no.
20. I el reconeixement de la societat?
Lo mismo. No ho sé, no ho crec. Mira, si llegeixen el teu treball, el de la Maria i el de la Mercè quan el facin, el treball que va fer la teva mare en aquell moment en respecte a un apartat... Això és el reconeixement que llegeixen i llegir els feia canviar de parer. Si tenen una idea diferent o com a mínim reflexionar i després actuar, això és el és més important, el reconèixer no va a cap puesto.
21. Creus que la gent sap el que vau fer i el que vau significar?
No, però, bueno... seria una mica tornar a lo d'abans. Si hi ha un escrit i la gent ho llegeix, ja està. L’escriure és perquè la gent tingui constància i ho tingui com a eina per a treballar el que, a veure... ara t'explico una cosa, no sé si val la pena fer ho. És, quan he dit abans lo de l'avortament. És una cosa que em va impactar molt i em va agradar. I era el que tu dius ara del reconeixement. Mira, jo no sé si un altre... però dintre de l'Associació, no sé si hi havia més persones, perquè... però bé, jo, durant un temps vaig estar encarregada de portar perquè es fessin les analítiques si les dones estaven embarassades, perquè, si estaven, les ajudàvem a anar a avortar aquí i allà o a on fos; podíem sortir a França, podíem sortir... I jo feia d’acompanyant. Bé, jo era l’encarregada de portar-lo a la farmàcia. Clar, t’agafaven el nom, l'adreça, i jo, en la mesura que jo el donava perquè ho portava jo... doncs, jo no ho sé. Durant una setmana en portava dos, clar. Aquella senyora ja em mirava com dient: “nena, què fas?”, però no em va dir res mai. Per tant, diguem ajudava una mica sense saber-ho o sense preguntar. I la gent me portava la mostra a casa. Jo la portava i, després de dos o tres dies, tornàvem amb això “t’ha sortit bé o no. Què vols fer?”. Una d'aquestes xiquetes venia amb sa germana. I temps després, molts anys després, m'hi vaig trobar amb aquesta noieta que acompanyava a sa germana que tenia un problema i em va dir... diu: “Tu no saps qui soc? fulanita de tal, i jo, la veritat és que no... perquè no guardàvem noms, perquè era impossible, no ho podíem fer. I dic no, pos no m’en recordo jo, i diu: “Sí, mira vaig vindre amb ma germana”. I dic: “Ostres sí! és veritat” Papapapa... em diu que: “li vaig dir a ma germana: quan sigui gran vull ser com aquesta dona!”. Això és el reconeixement, és: tu fas una acció i si produeix una reacció en alguna persona que... ja està, perquè la fa pensar. Suposo que en part també la fas llegir per tindre més coneixement i després la fas actuar com a dona en la seva part de societat. Eso, eso.
22. Etsemblaria interessant que s'estudiés als instituts el paper de les feministes durant la transició a Lleida?
Sí, però no només als instituts, a les escoles també, perquè el feminisme és com l'olor, des de que neixes ensumes. Si això no ho veus a casa, si no vas, si no ho veus doncs als barris jugant, a la teva família, a la teva escola. Indiscutiblement, en algun moment t’arribarà, però si ho vas ensumant des de casa i va pujant, és lo millor. Sí, però també si a les escoles, perquè -vulguis o no- de petits som molt esponges i la necessitat de començar a veure i escoltar que això no es fa, això no és bo... I l'explicació, tot això és lo millor que puguem fer, per tant, indiscutiblement sí! O sigui, que tens que fer un bon treball perquè després ho puguis exposar a altres.
23. Estaries disposada amb altres companyes a explicar la vostra experiència al col·lectiu adolescent?
En principi sí, però et diria lo que no m'agradaria que es fes: com una mostra de contar batalletes. Per tant, si dintre del professorat tenim gent preparada, professors i professores, que es preparin per... no sé si seria fer una classe de feminisme o una classe com es fan de la sexualitat. Una cosa d'aquestes, millor, és per dues raons; perquè els tenen a la classe, perquè veuen com és, com treballen, i desprès que ho tindrien com una assignatura més. Si en aquestes classes, diu “vindrà la Mercè Ciutat, per exemple, o la Maria Huguet, o la Carmen González”, dones que tothom a Lleida les coneix... dius: “bé, sí, per donar una pinzellada de les quatre coses que van poder fer”, però contar batalletes no. Per contar batalletes no, perquè són com “batallitas del abuelo”, i això no és... bueno.
24. Què podeu aportar les feministes de la vostra generació al feminisme actual?
Potser la reflexió històrica, res més. Jo no... penso... Els temps han canviat i potser la meva manera de pensar d'abans té molt poqueta cosa a veure amb els que ara estan portant el moviment perquè hi ha coses que jo reivindicava que ara hi és, ja estem parlant de l'avortament, del divorci. Però bé, no penso que pugui aportar molta cosa. Escoltar-les.
25. Creus que el moviment feminista actual ha canviat el rumb?
No, no és que canviés el rumb. És una mica el que dèiem abans, si hi ha coses que estan mínimament superades s'han de continuar i, potser, jo què sé! Indiscutiblement també hi haurà diferents interpretacions però la bretxa salarial existeix. El problema de violència masclista existeix. Tot això existeix, per tant la base entre cometes o una part o una gran part de la base continua existint i per tant esté que continuar treballant. Després, les discussions feministes de, per dir-ho d’alguna manera, de les universitàries americanes... això ja és una altra cosa. Però una base amb lo qual tothom ha de treballar...
26. Ho veus positiu o negatiu?
Sempre positiu.
27. Creus que hi ha un factor de moda o de veritat la gent té moltes conviccions feministes i igualitàries?
No ho sé si és un factor de moda, però diria que, per exemple, el Partit Socialista, que portem molts anys a la lluita i que té un quadre enorme de feministes dintre, han... espera, que això s'entengui be, han necessitat del moviment Podemos per aconseguir alguna que altra cosa que fins ara elles no havien aconseguit i que portaven moltíssims anys lluitant, dintre i fora del partit. Per tant, no sé, jo diria que... No et sabria dir si el feminisme està de moda però està més visible, que seria una frase diferent. I el que diria... Si la gent té moltes més conviccions? Home, potser la dona és més conscient. Potser la dona és més conscient i en part els homes també. Perquè si abans hi havia una cosa que costava moltíssim era la incorporació de l'home a casa. No dic que això sigui una batalla guanyada, que... en absolut! Però sí comença a haver una actitud de l’home més responsable dintre de la llar i, per tant, no és una moda. Petites conviccions.
28. Què opines sobre la nova Llei trans?
Doncs que és un pas enorme. Bienvenida, ja està. És el que et deia abans, si nosaltres estàvem per aconseguir una llei d'avortament o una llei de divorci, i ha estat, i no... no ha estat tota la que volíem, però ha estat i dius, bueno, bua!, bien! potser no és la llei que volíem, però un pas enorme sí.
29. Veus diferència entre gènere i sexe ?
Sí que hi és. Jo abans ho estava perfeccionant i, per diferència, és l'orientació sexual que és qui t’atrau sexualment, i l'altre és el qui ets tu, si ets una dona, si ets un home, si ets queer...
30. Si és així, l’orientació sexual en quin s’hauria de basar?
Sí, sí, és una qüestió de sexe.
31. Com creus que es podria introduir el feminisme als instituts per que fos efectiu?
Mira, podria ser una matèria, el feminisme a les aules, però abans té que estar a l’escola, a casa, té que estar a flor de pell, passejant pel carrer, perquè sinó, no deixa de ser una matèria més i és veritat que pots despertar al grupet de noies amb un grupet farcit o no de noiets, però no és només als instituts. Té que ser un treball de base, i la base està a casa, està a l’escola, està a l’institut, està a la universitat, està a la societat. Però, bueno, el feminisme a les aules una matèria que... no ho sé, no sé si seria així.
32. Actualment, en quins fronts feministes continues activa?
Cap.
33. Si haguessis de triar només 3 noms de feministes lleidatanes imprescindibles per a una història del feminisme lleidatà en la transició, quines serien?
La Mercè Ciutat, la Maria Huguet i la Carme Molet. I perdona, abans no t’ho he dit a l’Anna Ariño, perquè no me’n recordava de ella. Una de les coses que abans teníem en compte perquè érem dones organitzades i per tant dintre d'un partit, el partit tenia unes normes i ara no me'n recordo. Em sembla que la Maria Huguet estava a Esquerra Republicana o era d'Esquerra Republicana, més o menys. La Mercè Ciutat estava amb mi, estava del Partit del Treball. L’Anna Ariño estava al PC o a Comissions Obreres. Clar, érem dones molt diferents i alhora d'entrar, d'estar dintre del Partit Feminista, s'hi està desorganitzada. No només anaves com a una dona amb unes ganes de canviar la societat des del punt de vista feminista, sinó també portaves a la mà tota una sèrie d'idees i de formes de treballar i, sobretot, de punts a conquerir dintre de l'organització per part de la teva organització. Era així no era coses que només pensàvem nosaltres per nosaltres mateixes. Era també el que volia el partit. I això ara ja no ho veiem tant. Però abans els partits tenien molta força, entre cometes, entre la gent que estava en el partit. Tu no et podies estar en contra o marxaves o et quedaves. Però, si et quedaves, era amb totes, no podies canviar. Podies discutir, però tampoc tant, el partit diu i el partit diu. I a més funcionava molt, almenys jo no sé la resta, funcionava molt, com diu Serrat en una frase “amb tres frases fetes”, anàvem amb frases fetes i teníem... perquè teníem poc temps de discussió i molt poc temps per a llegir perquè el que teníem que fer, entre cometes, era la revolució, era canviar les coses i, per això, quan em deies tu abans, et sens, és que és això és molt fort. No sé si soc feminista. Feminisme bé és una paraula molt gran i jo no em sento. I si la societat em té que reconèixer. No ho sé. Però és allò que dius, la paraula feminisme és molt ampla, és molt gran i inclou moltes coses, i jo no puc dir: jo sóc feminista. Buf! Li tinc tant respecte que em trobo petita davant d'aquesta paraula. Per tant vaig fer el que vaig poder.